2.2 Evolució tecnològica i nous escenaris educatius
2.2.4. Teories sobre l’aprenentatge
Molts dels paradigmes psicopedagògics convencionals han esdevingut obsolets o tenen serioses dificultats per a entendre la gran quantitat de canvis que ocorren en el món educatiu i en la societat en general. Per a analitzar els canvis en els processos d’ensenyament i aprenentatge en l’era digital cal que ens plantegem nous interrogants i cerquem noves respostes.
Així, els darrers anys s’han desenvolupat noves perspectives i models teòrics per a analitzar els nous escenaris educatius i identificar les millors estratègies per a optimitzar els processos d’ensenyament i aprenentatge en un context en transformació, ple de reptes i d’oportunitats. En aquest sentit, destaca el connectivisme (Siemens, 2006), com una nova teoria de l’aprenentatge que pretén superar les limitacions dels anteriors paradigmes a l’hora d’explicar com aprenem en l’era digital. Des d’aquest marc teòric es posa el focus en el paper clau de les xarxes i de les connexions a l’hora de generar i distribuir el coneixement.
Altres paradigmes, com ara el construccionisme, mantenen la seva vigència, però s’han hagut d’esforçar a repensar i actualitzar alguns dels seus plantejaments per a donar resposta als nous interrogants i oportunitats, posant més l’accent en la dimensió social de l’aprenentatge. Així mateix, l’interaccionisme simbòlic, que busca comprendre les relacions socials centrant-se en la comunicació humana, guanya protagonisme en un moment en què l’aprenentatge succeeix, cada vegada més, per mitjà de la interacció entre els usuaris i per les xarxes socials i altres entorns col·laboratius.