2.3. Un canvi de xip metodològic
L’experiència ha demostrat sobradament que la tecnologia, per ella mateixa, no millora necessàriament ni de manera automàtica la qualitat educativa. En altres paraules, introduir les tecnologies digitals a l’aula no és necessàriament innovar.
Si les introduïm per a fer el mateix de sempre, sense acompanyar-les d’un canvi real en la manera d’ensenyar, el més probable és que els resultats siguin, si fa no fa, els de sempre (Adell, 2011).
Utilitzar el llibre digital igual que el llibre de text de tota la vida, però amb vídeo, o fer servir una pissarra digital per a mostrar únicament continguts com si fos una pissarra de guix, però sense el polsim, són alguns exemples del lamentable desaprofitament del potencial de la tecnologia que encara es dona en molts àmbits educatius (Dans, 2018).
Les tecnologies digitals permeten i faciliten noves formes d’ensenyar i d’aprendre, però aquestes no afloren espontàniament pel sol fet d’incorporar tecnologia. Per exemple, que cada alumne disposi d’un telèfon intel·ligent d’última generació no vol dir que estiguem fent mobile learning. Per això és molt important evitar plantejaments tecnocèntrics. Qualsevol aposta per les noves tecnologies s’ha de fonamentar en criteris pedagògics i partir d’una acurada planificació prèvia que ens permeti escollir els recursos i els entorns més adequats en funció dels objectius de la formació i, també, de les necessitats i les capacitats dels destinataris.
Aprofitar el potencial de la tecnologia per a optimitzar els processos d’aprenentatge requereix, doncs, canvis metodològics que posin en el centre de l’acció educativa els interessos i les necessitats de l’alumnat.
Les noves metodologies han de capacitar els aprenents per a fer un ús autònom, eficient i crític de les eines per a obtenir, reconstruir i compartir coneixement. També han de permetre habilitar espais i generar dinàmiques interactives que facilitin la participació i la col·laboració entre tots els actors del procés d’aprenentatge.
En definitiva, només podem parlar d’innovació educativa quan la incorporació de novetats tecnològiques o metodològiques comporti millores qualitatives en l’aprenentatge de les persones. Si les noves tecnologies no serveixen per a apoderar l’aprenent, per a potenciar-ne l’autonomia i la creativitat, i facilitar-li la col·laboració amb altres, segurament no val la pena l’esforç d’incorporar-les. Per això és imprescindible que la tecnologia estigui al servei del projecte educatiu, no a l’inrevés.
Certament, posar-se d’esquena a la innovació és un error, però la postura contrària també té perills. Apostar cegament per noves eines o metodologies, sense una anàlisi prèvia i una bona planificació pedagògica, té molts números d’acabar en fracàs. Així, si bé és important que els educadors estiguin al dia de les novetats, a l’hora d’incorporar-les en el seu àmbit d’activitat cal que es preguntin: aquesta nova tecnologia o metodologia és adequada per a assolir els objectius didàctics que ens plantegem? O també, els destinataris de la formació estan prou motivats i capacitats per a fer un ús eficient i profitós dels nous recursos i de les estratègies que els proposem?
Aquesta darrera pregunta és especialment important. L’entusiasme amb què molts estudiosos i desenvolupadors de l’aprenentatge en línia (e-learning) demostren vers les noves tecnologies no sempre és compartit pels usuaris finals, tant ensenyants com aprenents. Diferents estudis (Ros, 2011; Vance, 2012) demostren que, ara per ara, una majoria d’estudiants tendeixen a valorar positivament la incorporació de les tecnologies digitals, però són prudents a l’hora d’adoptar-les. En molts casos, prefereixen combinar els nous recursos amb altres eines o formes de treballar més clàssiques, amb les quals estan familiaritzats i se senten més còmodes.
Per tant, la novetat en si mateixa, per enlluernadora que resulti, no és garantia d’un millor aprenentatge. Hem de ser, doncs, realistes i rigorosos a l’hora d’incorporar qualsevol nova eina o metodologia basada en les tecnologies digitals. És imprescindible, abans de fer qualsevol pas en aquest sentit, desenvolupar una bona planificació didàctica que garanteixi que els nous recursos i estratègies s’ajusten als objectius de la formació, així com a les capacitats i necessitats reals dels destinataris.
Un altre aspecte que convé qüestionar a l’hora de reflexionar sobre la introducció de noves tecnologies en l’educació és la figura de l’anomenat «natiu digital». Hi ha la creença, força generalitzada, que l’habilitat a l’hora d’utilitzar la tecnologia per a qualsevol tasca depèn, en gran mesura, de l’edat de les persones. Es creu que les generacions més joves disposen d’una habilitat «natural» per a l’ús dels nous dispositius i aplicacions, pel simple fet d’haver nascut en l’era digital.
Aquesta visió, però, dista molt de la realitat. El simple fet de créixer envoltats de tecnologia no es tradueix, automàticament, en la capacitat per a fer-ne un ús adequat (Boyd, 2015; Freire, 2009).
Ben al contrari, aprendre a utilitzar la tecnologia de manera eficient i responsable demana aprenentatge i entrenament, independentment de l’edat de la persona. Així, doncs, el mite del natiu digital no només és erroni, sinó que pot ser contraproduent si fa que pares i educadors sobreestimin les habilitats tecnològiques dels joves i abdiquin de la feina d’orientar-los i capacitar-los per a fer-ne un bon ús (Dans, 2014).