3.3. Evolució de l’educació en línia
Amb els anys s’han elaborat múltiples termes i definicions al voltant de l’educació mediada per les tecnologies digitals, fruit de les diferents aproximacions teòriques i de l’evolució tecnopedagògica. Es parla d’educació virtual, educació en línia, educació digital, teleformació o e-learning, entre d’altres conceptes que s’utilitzen sovint com a sinònims, si bé els significats poden variar segons els autors o els àmbits en què s’apliquin.
Definim l’aprenentatge en línia de Sangrà (2010, pàg. 5):
«Una modalitat d’ensenyament i aprenentatge que pot representar el tot o una part del model educatiu en què s’aplica, que explota els mitjans i els dispositius electrònics per facilitar l’accés, l’evolució i la millora de la qualitat de l’educació i la formació.»
A continuació, apuntem breument alguns dels trets més característics de l’educació en línia i de les fites clau en la seva evolució, per a poder comprendre millor el context actual.
Malgrat que l’educació en línia té poques dècades de vida, ha viscut una ràpida i marcada evolució en els models i els plantejaments a mesura que avançava la tecnologia. En general, podem dir que aquesta evolució ha tendit a propiciar uns nivells creixents d’interactivitat, col·laboració, protagonisme de l’aprenent i personalització de l’aprenentatge.
Podem distingir tres generacions en l’evolució de l’educació en línia (Ros, 2011).
Font: elaboració pròpia
Primera generació: model centrat en els materials i els continguts
A partir de la dècada de 1990 apareixen els primers models tecnològics i pedagògics de l’educació basada en internet. El principal recurs disponible era la pàgina web. Es tracta de la manera més simple de dur a terme formació mediada per la tecnologia.
En les primeres pàgines web, la comunicació entre el docent i els estudiants era escassa i gairebé sempre unidireccional.
El professor era qui recopilava o creava els continguts i els pujava a internet, mentre que els estudiants es limitaven a consultar-los i a fer senzilles tasques d’avaluació (per exemple, qüestionaris d’opció múltiple). La metodologia més habitual es basava en l’autoaprenentatge, amb una escassa intervenció del docent.
La diversitat de formats i les possibilitats d’interactuar amb els continguts també eren limitades. Molts continguts eren digitalitzacions de documents en paper, o adoptaven un format que imitava els llibres convencionals.
Més endavant es va desenvolupar l’anomenat programari instruccional, que consistia en aplicacions que presentaven continguts i permetien fer activitats simples, com ara tests o simulacions. Estaven orientats a l’autoaprenentatge, les tasques acostumaven a ser individuals, i l’alumne interactuava principalment amb l’ordinador.
Segona generació: model centrat en l’aula virtual
Durant la segona generació de l’educació en línia guanyen protagonisme els entorns virtuals d’aprenentatge, també anomenats campus o aules virtuals. Aquests entorns es creaven i gestionaven mitjançant els sistemes de gestió de l'aprenentatge o LMS. Els LMS són entorns en línia que permeten crear cursos, afegir recursos i activitats en diferents formats, matricular alumnes, avaluar-ne les activitats, fer-ne un seguiment de la participació a partir de registres d’activitat, etc. Moodle o Blackboard són alguns dels LMS més emprats en l’actualitat.
La comunicació entre els participants dels cursos virtuals adquireix cada vegada més importància, i els entorns incorporen i milloren progressivament les eines i els serveis per a fer-la possible: missatgeria interna, fòrums, xats…
Tercera generació: model centrat en la flexibilitat i la participació
En la tercera generació, l’educació en línia abraça els recursos que ofereix la web 2.0, basada en la participació activa dels usuaris. Aquestes eines 2.0 permeten la construcció col·lectiva de coneixement des d’un plantejament interdisciplinari i més transversal a l’experiència dels estudiants. Es tracta d’eines que les persones empren també en diferents àmbits de la vida diària, com ara la feina o les relacions socials. Per exemple, les xarxes socials (Facebook, Twitter, Instagram…), els sistemes de missatgeria instantània (Whatsapp, Telegram…), els blogs o els wikis. D’aquesta manera, les fronteres entre les experiències d’aprenentatge i la resta d’activitats de la persona es dilueixen, afavorint un aprenentatge més informal, directe, flexible i, en definitiva, més significatiu i motivador.
Aquestes noves eines fan possible metodologies docents i formes d’aprenentatge més participatives, en les quals l’estudiant deixa de ser un simple consumidor d’informació per a passar a contribuir en el desenvolupament de l’escenari d’aprenentatge, alhora que l’aprenent esdevé més autònom i participatiu i augmenten els recursos i els espais per al treball col·laboratiu.
El desenvolupament de les tecnologies mòbils i la ràpida evolució del programari social afavoreix també un model d’aprenentatge més obert i interactiu, que acaba transcendint els límits del campus o de l’aula virtual. Les activitats d’aprenentatge en línia, que abans només eren possibles davant d’un ordinador, ara són accessibles des de diferents plataformes i dispositius.