2.1. Introducció
En un món marcat pel canvi i la complexitat creixent en tots els àmbits, l’aprenentatge esdevé un factor crític per al desenvolupament personal, social i professional de les persones.
El més important ja no és acumular coneixements, sinó adquirir la capacitat d’actualitzar-los de manera àgil, seleccionant i utilitzant adequadament la informació oportuna, per a poder respondre els reptes que se’ns plantegen en cada moment. Així, doncs, formar ciutadans competents, crítics i participatius en l’era digital requereix transformacions profundes en els processos d’ensenyament i aprenentatge.
Les tecnologies digitals tenen un paper clau en aquesta necessària adaptació del sistema educatiu a les noves necessitats socials. Es tracta de recursos cada vegada més presents a pràcticament tots els àmbits de la vida, que ens permeten realitzar les activitats de manera diferent, molt més àgilment i interactivament, que amb els mitjans tradicionals. També potencien extraordinàriament l’autonomia i les capacitats dels usuaris a l’hora d’obtenir, crear i compartir tot tipus de continguts, i d’interactuar sense les limitacions del temps i la distància.
L’educació, com a procés basat en el coneixement, la comunicació i les interaccions socials, s’ha vist radicalment afectada per l’emergència de la cultura digital (Freire, 2009). Amb tot, encara som en una fase de transició en la qual perviuen molts sistemes d’ensenyament clàssics, i queda molt de camí per recórrer per a aprofitar el potencial didàctic que ja ens ofereixen avui dia els nous recursos i entorns digitals.
Una introducció plena i reeixida de la tecnologia en el món de l’educació no és només una qüestió tècnica, sinó que implica canvis en els objectius de les institucions educatives, en els rols d’alumnes i de docents, i en les metodologies d’ensenyament i aprenentatge.