4.1. Introducció
Com hem exposat en l’apartat anterior, la irrupció de les tecnologies i de la cultura digitals contribueixen a transformar la manera com les persones aprenem i, per tant, també la manera d’entendre i de desenvolupar els processos educatius. Podem resumir aquesta contribució dient que la revolució tecnològica propicia que l’aprenentatge adquireixi o vegi potenciats uns determinats atributs:
- Es produeix al llarg i ample de la vida, és a dir, en tot moment, de diferents maneres (formals, no formals i informals) i en múltiples escenaris.
- Adquireix un caràcter més actiu, participatiu i pràctic, prioritzant la realització de projectes o la resolució de problemes per damunt de la simple adquisició de continguts teòrics.
- Cada vegada és més controlat i dirigit per l’aprenent.
- Esdevé més social i col·laboratiu.
- En els nous escenaris educatius, els rols dels implicats en els processos d’ensenyament i aprenentatge també es transformen.
Cal dir que, abans de la revolució digital, ja hi havia plantejaments pedagògics que contemplaven alguns d’aquests aspectes, entenent l’educació com un procés obert i dinàmic, basat en la interacció i la col·laboració.
Dècades enrere, autors com Freire, Freinet o Decroly, entre d’altres, ja posaven el focus en algunes tendències de l’aprenentatge que actualment evolucionen, s’accentuen i es generalitzen gràcies a les tecnologies digitals.
Tanmateix, convé insistir que les tecnologies digitals no són les responsables úniques de les transformacions en els processos d’aprenentatge. La tecnologia permet, facilita i contribueix a la innovació educativa, però no la imposa ni la produeix automàticament (Adell, 2011). Els canvis de mentalitat i de metodologia són indispensables perquè els processos educatius aprofitin el potencial tecnològic per a transformar-se i donar resposta a les noves necessitats socials.