3.1. Introducció
La progressiva introducció de les tecnologies digitals en el món educatiu ha originat diferents modalitats d’ensenyament i aprenentatge que han anat evolucionant i transformant-se. Una de les classificacions més usuals distingeix tres modalitats de formació en funció del grau de presencialitat:
- Educació en línia. Sorgeix com una evolució de l’educació a distància tradicional i s’imparteix amb el suport de les tecnologies digitals. L’accés als continguts, la realització d’activitats i la interacció entre alumnes i docents es desenvolupa en línia per internet, dins dels anomenats entorns virtuals d’aprenentatge. La formació mediada per la tecnologia ha rebut diferents denominacions: educació en línia, educació virtual, teleformació o e-learning, entre d’altres.
- Educació presencial. Es tracta de la modalitat educativa tradicional, en la qual professor i alumnes coincideixen físicament en el mateix espai i moment, i l’activitat educativa té lloc en una interacció cara a cara.
- Educació semipresencial o mixta. Part de la formació s’imparteix presencialment, i una altra part en línia, amb l’objectiu de conjugar els avantatges d’ambdues modalitats de formació i compensar-ne les mancances.
Internet i les eines digitals han estat el suport bàsic de l’educació virtual. En canvi, tradicionalment, el paper de la tecnologia en l’educació presencial ha estat nul o merament auxiliar. En els darrers anys, però, les tecnologies digitals tenen cada vegada més presència a les aules i altres entorns d’ensenyament i aprenentatge: pissarres digitals, equips audiovisuals, ordinadors, ús d’eines web 2.0, etc.
Així mateix, l’educació virtual ha permès plantejaments metodològics que situen l’estudiant al centre i promouen l’autonomia de l’alumne (autoaprenentatge, autoavaluació…) i l’adopció d’un rol d’orientador per part del docent o tutor en línia. L’educació presencial també ha tendit a incorporar progressivament aquestes formes de treballar, passant de models principalment de transmissió, en els quals el flux de coneixement anava del professor als alumnes, cap a metodologies horitzontals i interactives, en què l’aprenent adquireix major protagonisme.